Tu m’entretens
Carles Congost

La música pop és un reflex apassionant de les formes de societat i les contradiccions d'una època. Com a síntoma de les aspiracions col·lectives i els anhels individuals, aquest gènere musical es transforma en un vehicle d'expressió cultural. Les llistes d'èxit funcionen com a càpsules del temps, enregistrant no només les cançons més populars, sinó també els valors i les preocupacions d'un període concret. Segons Bob Stanley, en la seva enciclopèdia "Yeah, Yeah,Yeah", la història del pop presenta un llenguatge viu que evoluciona de manera constant, amb cada aportació significativa que redefineix el gènere. La primera cançó considerada pop, "Rock Around the Clock" de Bill Haley & His Comets, marca el seu començament als anys cinquanta, mentre que Beyoncé representa un final simbòlic a principis dels anys 2000.

Des d'aleshores, la producció musical destinada als charts ha seguit creixent, amb algunes obres d'alta qualitat, però amb una innovació menys centrada en el llenguatge musical i més en les formes de reproducció i difusió. El segle XXI ha aportat un canvi tecnològic significatiu al pop, transformant la manera en què vivim i experimentem la música.

Aquesta evolució és el fil conductor de la sessió d’escolta en directe preparada per Carles Congost, alias The Congosound, una proposta que barreja el podcast, la ràdio fórmula, la biografia i el xafardeig, per explorar tot allò que la música pop pot dir de nosaltres.

El contracte
Enric Farrés Duran
+ Pol López + Regina Giménez + Marc Roca

El contracte és un vídeo on a través de l'autoficció s'analitza la construcció de valor a les arts visuals, escèniques i cinematogràfiques. Desvelant les estructures, fonaments i prejudicis a través dels seus protagonistes, esmicolen el valor – simbòlic, econòmic i social – que poden tenir avui, posant els processos de producció al centre i treballant desde la primera persona sense distància. Els tres casos utilitzats són l'actor Pol López, l'artista Regina Giménez i l'artista Enric Farrés Duran. El plantejament del vídeo/peça és un malentès, el nus una acció legal i el desenllaç ha de ser totalment imprevisible. El punt de partida de la investigació és una anècdota que va tenir lloc el 2018 en un bar de Barcelona. Pol López, Regina Giménez i Enric Farrés Duran van signar un contracte en què els artistes es comprometien a lliurar una obra d'art cadascun a l'actor, a canvi d'entrades gratuïtes per al teatre la resta de la seva vida. Tot semblava anar bé fins que van arribar els problemes. El contracte captura en forma de –fals?– documental rar tot aquest procés de redefinició constant dels valors que hi ha entre persones i formes artístiques. Es tracta de posar sobre la taula els processos necessaris per arribar a l'objectiu final: intentar entendre l'altre. En definitiva, és un intent de registre d'una performance, però també és la performance d'un registre amb conseqüències legals.

Riure caníbal
Las Huecas

El punt de partida per a la creació de l’espectacle és investigar amb especificitat quines són les relacions existents entre el poder encarnat en la ultradreta europea i una performativitat concreta que, en fer ús de mecanismes de l’humor de forma reaccionària, es presenten a escena de forma seductora sota el signe de la provocació, la rebel·lia o la novetat.

En termes generals, assistim atònites a com la ultradreta articula relats des de la postveritat, com fa ús de teories conspiranoiques pròpies de la ficció (des del terraplanisme fins a la gran substitució) acceptant-les com a tesis sociològiques o postulats científics vàlids, i observem, finalment, com aquest corrent ideològic i polític empra una teatralitat concreta a l’hora de posar-se en escena. A diferència dels feixismes històrics, que feien ús de l’èpica per escenificar-se, la ultradreta i la dreta radical sembla que han abandonat la teatralitat grandiloqüent en pro d’una performativitat pallassa, idiota, bufonesca i grotesca, fins i tot carnavalesca, de tal manera que la burla pública, la sàtira, la caricatura, el gest bufonesc o l’absurd formen part activament de la performativitat d’aquests corrents que cada vegada arriben amb més força a Europa i que tan bé personifiquen figures com Bolsonaro o Trump.

Autoria i direcció: Colectivo Las Huecas | Repartiment: Sofia Asencio, Júlia Barbany, Núria Corominas, Judit Martín y Andrea Pellejero | Composició d'espai sonor: Adrià Girona | Disseny de llums: Ana Rovira | Direcció tècnica: Sofía A. Martori | Escenografia: Marta Lofi | Asessorament de vestuari: Joan Ros | Construcció de màscares: Moris de la Varga (Daniel García) | Producció executiva: Rut Girona | Ajudant de producció i assistència a la direcció: Rita Capella i Margarit | Una coproducció de Centro Dramático Nacional, Teatre Lliure, Monte Isla i Las Huecas | Amb el suport de La Infinita de l’Hospitalet, La Cremallera, La Mansió - El Pumarejo, Espai nyamnyam, Fábrica de Creación Fabra i Coats, Convent de les Arts d’Alcover i Nau Ivanow

3.000 estructures
Estructures 3000

Què pot un llistó i un tauler? A partir del que es pot fer amb un llistó i un tauler proposen una pràctica basada en una lògica sostenible. Fent ús del material existent es creen estructures: mobiliari i suports que activin espais de relació col·lectiva. Des del disseny fins a la construcció, la reconfiguració crítica proposa una resistència davant el material sobrant; generant vies accesibles per l’emancipació i creant narratives conceptuals que sostenen la seva pràctica.